dissabte, 28 de febrer de 2009

Ni avui ni demà ... dia 29

Pues així és amics meus, el 29 de febrer de 2008 vaig decidir a crear aquest blog i fer-me blogger, però casualitats de sa vida no ho podrem celebrar fins d'aquí quatre anys, ja ferem una festa el dimecres dia 29 de febrer de 2012.
No poseu peges perquè sigui un dimecres, os avis amb prou antelació. Salut i república!

dilluns, 23 de febrer de 2009

Maneres de lligar

Hi ha maneres i maneres de lligar ... i una és aquesta. Lo que no sabem és qui ha estat el "model" per fer-li la foto a s'instrument. Un negre segur que no era ...
Per cert, no se avont se ven la camiseta que si no posaria el seu enllaç, una bona broma de Carnaval.

dimarts, 17 de febrer de 2009

Aquells anys vuitanta ...

Mirant el blog d'en Marc Llambias, no he pogut resistir la tentació de "copiar-li" aquesta foto d'un Sant Martí d'aquells marevellosos anys vuitanta.
En aquesta foto podem veure, en Marc Llambias, na Lina Mascaró, en Nino Gomila, en Nito Garriga, en Pere Sintes, en Miquel de Sant Jaume, en colau de Suc, en Jona de sa carnisseria, na Glòria des faro, en Toni de sa Cavalleria, en Jimi, na Luci, n'Antònia Llambias i na Cati de Llinàritx.
Per lo que sembla era es dissabte de Sant Martí, pensant que són un ranxo de diferents edats, anys 65, 66 i 67, puc pensa que d'havia ser a principi d'any 80.
A sa foto podem veure els pins de ses escoles de l'avinguda Mestre Garí. Lo que més ha agradat d'aquesta fotografia són els calçons d'en Colau de Suc, estaven de moda ... fa trenta i molts d'anys!

Sempre s'ha dit que les presses són males conselleres...

Un home es va asseure en una estació del metro aWashington i va començar a tocar el violí, en un fred matí de gener. Durant els següents 45 minuts, va interpretar sis obres de Bach. En aquell mateix temps, es calcula que van passar per aquesta estació alguna cosa més de mil persones, gairebé totes camí dels seus treballs.

Van transcórrer tres minuts fins que algú es va detenir davant del músic. Un home de mitjana edat va alterar per un segon el seu pas i va advertir que hi havia una persona tocant música. Un minut més tard, el violinista va rebre la seva primera donació: una dona va llançar un dòlar a la llauna i va continuar la seva marxa. Alguns minuts més tard, algú es va recolzar contra la paret a escoltar, però de seguida va mirar el seu rellotge i va reprendre el seu camí. Qui més atenció va
deixar va ser un nen de 3 anys. La seva mare estirava el braç, escassa, però el nen es va plantar davant del músic. Quan la seva mare va aconseguir arrencar-lo del lloc, el nen va continuar tombant el seu cap per mirar l'artista. Això es va repetir amb altres niños.Tots els pares, sense excepció, els van forçar a seguir la marcha.En els tres quarts d'hora que el músic va tocar, només set persones es van detenir i unes altres vint van donar diners, sense interrompre el seu camí. El violinista va recaptar 32 dòlars. Quan va acabar de tocar i es va fer silenci, ningú no va semblar advertir-ho. No hi va haver aplaudiments, ni reconeixements. Ningú no ho sabia, però aquest
violinista era Joshua Bell, un dels millors músics del món, tocant les obres més complexes que es van escriure alguna vegada, en un violí taxat en 3.5 milions de dòlars. Dos dies abans de la seva actuació al metro, Bell va omplir un teatre a Boston, amb localitats que amitjanaven els 100 dòlars.

Aquesta és una història real.. L'actuació de Joshua Bell d'incògnit al metro va ser organitzada pel diari The Washington Post com a part d'un experiment social sobre la percepció, el gust i les prioritats de les persones. La consigna era: en un ambient banal i a una hora inconvenient, percebem la bellesa? Ens detenim a apreciar-la? Reconeixem el talent en un context inesperat? Una de les conclusions d'aquesta experiència, podria ser la següent: Si no tenim un instant per detenir-nos a escoltar un dels millors músics interpretar la millor música escrita, quines altres coses ens estarem perdent?


diumenge, 15 de febrer de 2009

Un malson terrible, la més espantosa de totes!

Cuando me levanto de la cama y me miro al espejo descubro ... que soy negro. Echo en seguida la mano al bolsillo de la cartera para ver mi foto del DNI. Y me sale del mismo color, busco el pasaporte, para colmo soy marroquí. Señor, no puede ser....
Me siento hecho polvo en una silla, hala! Pero si es una silla de ruedas! Lo que significa que además de negro y marroquí también soy discapacitado. Me digo a mi mismo que es imposible que sea negro, marroquí y discapacitado. Pues es la puta verdad!
Me grita alguien detrás de mi. Es mi novio!! Lo que faltaba!! También soy maricón. Has visto mi jeringuilla?
Negro, marroquí, discapacitado, maricón, drogadicto, y seropositivo!.
Desesperado empiezo a tirarme del pelo, y, oooooooooooh!!! ¡¡¡Soy calvo!!!.
Suena el teléfono, es mi hermano: desde que papá y mamá murieron lo único que haces es drogarte y quedarte tirado ahí todo el día. Búscate un trabajo, ¡¡¡el que sea!!!.
¡¡¡Si también soy parado!!!.
Intento explicar a mi hermano lo difícil que es encontrar trabajo cuando se es: negro, marroquí, discapacitado, maricón, drogadicto, seropositivo, calvo y huérfano, pero no lo consigo porque.... ¡¡¡soy mudo!!!
Trastornado, cuelgo el teléfono con la única mano que me queda y con lágrimas en los ojos me acerco a la ventana a mirar el paisaje. Hay miles de chabolas a mi alrededor. Siento una puñalada en el marcapasos.
Además de ser negro, marroquí, discapacitado, maricón, drogadicto, seropositivo, calvo, huérfano, mudo, manco y enfermo cardíaco, vivo en las 3000 viviendas!!!! Y cuando pienso que nada puede ser peor en mi vida se acerca mi novio y me dice:
CARIÑO, TODAVÍA ESTAMOS A 13 PUNTOS DEL BARCELONA ¡¡¡¡¡¡ NOOOOOOOOOOOO , NO PUEDE SER, ME CAGO EN MI PUTA MADRE, A QUE TAMBIÉN SOY DEL MADRID... !!!!!

dissabte, 14 de febrer de 2009

Un altre que està avorrit!

Després que que en Nito des forn mos dones la idea de crea un blog, aquell també està avorrit, jo vaig creà aquest, que per cert el proper dia 29 de febrer de 2012 farà quatre anys.
Bé però lo que jo volia dir és que en Marc de Binisequí també ha creat un des de les marevelloses Illes Canàries, que res tenen que veure amb la nostra roqueta però que també el podeu seguir en el meu llistat de blogs, encara que el seu es un "bolg".

Bolg d'en Marc

divendres, 13 de febrer de 2009

Divendres 13

Un divendres que caigui el dia 13 de qualsevol mes se'n considera un dia de mala sort en les cultures anglosaxones. Però aquí a Menorca l'únic que mos va quedar d'aquesta cultura és celebrar el dia d'enganar que ho feim el primer d'abril i a Espanya ho fan el dia dels Sant Innocents dia vint-i-vuit de desembre.
O sigui que nostrus és el dimarts i 13 el dia de sa mala sort pel que sigui supersticiós és clar.

Equip de Sa Nitja

Lo més polit de fer anys és recordar les coses que hem viscut i lo que hem passat, ja sé que els de la meva quinta són joves, però quan te dones compte ja tens quaranta anys i aquells joves que jugaven a futbol i eren juvenils d'en Pere Vadell ara ja quasi tenen trenta anys. Quan xerram d'en Diego Marquès o en Manolete i d'aquella copa del 1992, quins records ...

Bé recordant vell temps he vist aquesta fotografia del primer anys de l'equip de sa Nitja, i que més polit compartir-la amb tots voltrus. Aquell equip que va començar a la tercera categoria del futbol popular en només tres anys ja jugava amb els millors i a hores d'ara, és el millor dels millors, per açò aquest homenatge als "fundadors" d'aquest equip.

En aquesta fotografia podem veure a en Joan de sa carnisseria, en Fredo Vinent, en Lito des mobles, en Sebas de Ferreries, en Johan, en Quim, en Bep de na Silvana, en Santi es core, en Kike Sintes, en Min Llambies, en Nino de ses Cases Noves i en Toni des forn.

No sé exactament els anys que fa, però de ben segur que en fa uns quants, tal vegada vuit o nou, però gràcies a aquest gent aficionada al futbol, aquells joves que ja no jugen competicions oficials de regional o tercera, tenen el seu reconet en aquest equip. Salut i per molt d'anys Sa Nitja.

El disfraç del negre

Un negro y su esposa son invitados a una fiesta de disfraces.

Él le dice a su esposa que vaya a buscar los disfraces. Por la noche, cuando llega del trabajo, encuentra en la cama un disfraz de SUPERMAN. Gritando le dice a su mujer:
- ¿Qué coño es esto? ¿Cuándo has visto a un SUPERMAN negro? Vete y cámbialo por algo mejor.

La esposa molesta va a la tienda y lo cambia. Cuando llega el esposo ve en la cama un disfraz de BATMAN y le grita:
- Pero tú estás loca, mujer ¿cuándo has visto a un BATMAN negro? Vete y cámbialo por algo mejor.

La esposa -que ya está hasta las narices- devuelve el disfraz y compra varias cosas. En la cama le pone 3 botones blancos, un cinturón blanco y un palo de madera. Cuando el esposo llega y encuentra esos objetos en la cama le dice a la mujer:
- ¿Qué es esto?

La esposa le contesta:
- Es para que elijas tu disfraz: si te quitas la ropa y te pegas los botones, vas de Dominó. Si no te gusta,entonces te quitas los botones y te pones el cinturón blanco y vas de Galleta Oreo y, si tampoco te gusta, te metes el palo por el culo y vas de MAGNUM.

divendres, 6 de febrer de 2009

Doctor necessitat de logopeda

En el Hospital, se acerca un médico a un grupo en la sala de espera, y les dice:
¿Familiades de Don Damón Cadetedo?
- Sí, somos nosotros.
- Miden, ziento comunicadles que Don Damón ha muedto.
- ¡No me joda!
- Vamo a vé... Ni mejoda, ni va a mejodá. Etá muedto.

Qui no sap reçar ... n'apren!

Para Orar, todas las mañanas una monja iba por el parque caminando junto a un grupo de pupilas cuando de repente pudo ver a la distancia un hombre acostado en el piso completamente desnudo.
Ella pensó que sus alumnas no debian ver ese cuadro y decidió sacrificar su pudor, sentándose sobre el hombre y cubriéndolo con su hábito.
Al rato de estar sentada, se sintió 'iluminada' y comenzó a orar:

Ay Santa Rosa, como se llama esta cosa
Ay San Arturo, parece que algo está duro
Ay San Fernando, siento que algo está entrando
Ay San Vicente, es algo caliente
Ay San Benito, esto si que es bonito
Ay San Rolando, siento que me estoy mojando
Ay Santo Tomás, ya no aguanto más
Ay Santa Eternidad, perdi la virginidad
Ay San Clemente, que no se entere la gente
Ay Santa Canuta, que lindo habria sido ser puta
Ay San Pancracio, que me la saque despacio
Ay Madre Amada, ¿No quedaré preñada?
Ay San Formento, no vuelvo más al convento

Amen

dilluns, 2 de febrer de 2009

Els homes no sempre són tontus!

Dues parelles estan jugant a les cartes. De sobte, a Lluís li cauen unes cartes al terra. Quan s'abaixa per aixecar-les, nota que la dona d'en Pau no està usant roba interior. Un poc incòmode, Lluís es colpeja el cap amb la taula i s'aixeca amb cert rubor al rostre. Més tard, Lluís va a la cuina a cercar una cervesa i la dona d'en Pau el segueix. Li pregunta:

- Has vist una cosa interessant sota de la taula?

Lluís admet que sí, i ella continua:

-¡Pot ser teu, per només 500 Euros!

Lluís pensa un minut, i diu que està interessat. Queden a trobar-se el divendres següent a les 14 h., quan Pau estigués a l'oficina.
Divendres, Lluís va a la casa d'en Pau i, després d'una sessió de sexe com feia molt temps no tenia, li paga a la dona els 500 Euros acordats.

A l'estona després arriba en Pau i li pregunta a la seva dona:
-¿Lluís ha estat aquí aquesta tarda?

La dona, de mala gana i un tant sorpresa, respon que sí.
-I et va donar 500 Euros? (Déu meu, ell ho sap), pensa ella.

I finalment diu:
-Sí, me'ls va donar.
-¡Ah, que bo! -respon Pau-, ell va passar per la meva oficina aquest matí i em va demanar 500 euros prestats. Em va dir que me'ls tornaria aquesta tarda en passar per la casa, que te les deixaria a tu si jo no estava. ¡¡ Quina bona gent és en Lluís!!

La sabiduria d'un budita

L'experiència es com una pinta que t'arriba quan ja ets calb.

Viu tots i cada uns dels dies com si fos el darrer de la teva vida. Un dia l'endevinaràs.
Al·lots en el seient davanter poden provocar accidents. Accidents en el seient de darrera poden provocar al·lots.
Si no pots ajudar, molesta. Lo important és participar.
Les dones són com les piscines, el seu cost de manteniment és molt elevat comparat amb el temps que passam dins d'elles.
Mai, però mai beguis quan menes. Pots tirar-te la cervesa damunt!
Per molt gros que sigui el forat a on caiguis, riu, encara no hi ha terra damunt.
Qualque jefe són com els nivulats, quan desapareixen el dia es torna meravellós.
Equivocar-se és d'humans, donar la culpa a un altre és estratègia.
Els homes dirien millor les mentides si les dones no demanessin tant.
La dona es casa pensant que ell un dia canviarà. L'home es casa pensant que ella mai canviarà. Tot dos van errats.
Tot el teu futur depèn dels teus somnis, no perdis temps, ves-te'n a dormir!
Les persones intel·ligents estan sempre plenes de dubtes ... (Serà veritat?)
Si tot lo que és bo i deliciós dura poc, jo ja hauria de esta mort fa molta estona ...

Som humans ...


Jo quan me eixicat he vist com acaba el partit de tennis de la final de l'Open d'Austràlia, quin partit més bo, pels interessos espanyols és clar. Però lo millor estava per arribar ... l'entrega de trofeus, veure com l'emoció guanya a tot un tennista, Roger Federer és digne de fer-li un reconeixement tal com li ha fet el seu gran rival i també amic en Rafel Nadal. Aquí és quan, per jo, el valor de la victòria és doble. Enhorabona Rafa!

diumenge, 1 de febrer de 2009

Su belleza es su mecánica

Açò era lo que posava l'adhesiu que diuen el darrera. El 4L, quin cotxe! L'any 1992 el van deixar de fabricar i el van començar a comercialitzar per allà per l'any 1961.
Guapo no ho era, no duia direcció assistida ni airbag, però de ben segur que no va deixar tirat a ningú.
Bé a jo si, aquell que teníem a s'ajuntament des Migjorn, duguen al batle pedani, l'actual batle d'ara, a Ciutadella, va fer figa però era perquè li passava trenta mil quilòmetres (30000 km.) de la seva revisió d'oli! Era l'any 1989 ...

Idees per carnaval 2009