Una costum perduda

Qui no ha sentit contar d'aquelles vetlades d'hivern as llocs de Menorca, quan a les sis era fosc, i s'ajuntaven els missatges, pagesos, madones, al·lots, davant es foc i contaven anècdotes, codolades o feien glosat. No hi havia ràdio, ni tele, ni telèfon, però ells en les penúries que passaven, de gana i poc doblers, sempre tiraven endavant.

Ara vull recorda una glosa des juliol del 2005 que l'encarregat de la brigada d'Alaior, en Joan Salord Esbert, va escriure per motiu de la seva jubilació. No li falta imaginació, humor i poesia.

Quatre batles he conegut,
fent feina per s'ajuntament,
més bé o més malament,
sempre he fet quant he pogut,
però ara ha arribat es moment,
perquè sa jubilació m'ha vingut.

Ara que em tinc que retirar,
de sa meva responsabilitat,
des que vaig se anomenat,
per sa brigada guiar.
Sempre he intentat bé quedar,
amb tota amabilitat.

Tant d'en Triay, com d'en Pons,
d'en Gómez o en Pau Morlà,
cap en puc rebutjar.
Per jo, tots ha estat bons,
cadascun du els seus sons,
però tots són dignes de respectar.

Ara deixo es compromís,
amb s'ajuntament d'Alaior,
intentaré ajudar-los,
fent el que sigui precís,
però del que més fris,
és de gaudir de sa festa major.

En els companys de sa brigada,
que ara tinc que deixar,
disculpes vull demanar,
per si els he ofès cap vegada,
quan tinc una responsabilitat m'agrada,
que no me puguin renyar.

Ara tinc s'ocasió
per poder-me jubilar,
content ho vull acceptar,
a més de ser obligació,
si heu de menester cap favor,
sempre vos voldré ajudar,
tant si és per un dinar,
com per qualque recepció,
però si s'embussa cap bulló,
no me vingueu a cercar.